Aptitud

SDC15971Hi ha un prejudici que la gran majoria d’estudiants accepten: hi ha gent que per naturalesa és més bona que altra aprenent llengües. Així, com un influx diví i sense esforç –i no com a resultat de l’esforç, l’autoconeixement i la constància. I no només ho pensen els alumnes; el fet que hi hagi proves per mesurar l’aptitud per a les llengües fa que aquesta idea es vesteixi amb el prestigi de la ciència, i que també professors i altres agents implicats en l’aprenentatge ho donin per fet. En el cas dels alumnes, el que sol passar és que qui no ha tingut proves que li demostrin que sense gaire esforç aprèn una llengua, creu que no té aptituds.

No nego en cap cas que hi ha persones que tenen més facilitat que altres per mostrar capacitat d’ús d’una segona llengua, de la mateixa manera que hi ha gent que balla amb una gràcia natural, que fa unes fotos molt boniques amb l’únic suport de la seva intuïció estètica, o que entén conceptes abstractes sense dificultats aparents (la teoria de les intel·ligències múltiples, de Gardner, ens parla precisament d’aquest fet). Ara bé, em situo en els casos en què un alumne frustrat atribueix el que creu que és un fracàs a la seva poca aptitud per aprendre llengües, que sovint afegeix a les suposades dificultats d’aprenentatge lligades a l’edat. De què serveix parlar d’aptitud –hi insisteixo, entesa com a capacitat innata–amb aquest alumne? L’ajudem a aprendre, així?  És tant com ratificar-li que no hi ha res a fer, i com a professors no ens ho podem permetre, perquè sabem que no és així.

En comptes d’això, cal que compartim amb ells els procediments necessaris per aprendre llengües. Cal que coneguin la manera en què aprèn un adult, relacionant coneixements que ja es tenen amb els coneixements nous; que l’esforç per aprendre dóna resultats, i que sense esforç no n’hi ha –sovint, les persones que no estan avesades a l’esforç intel·lectual, creuen que la intel·ligència, l’aptitud, es té o no es té; que els ajudem a descobrir els seus camins més eficaços per aprendre; que compartim amb ells les fases de l’aprenentatge lingüístic; que els convencem amb fets que com més autònoms siguin, més i més eficaçment aprendran.

Una de les característiques irrenunciables dels professors és la generositat. Cal compartir els coneixements amb els alumnes.

Advertisements