Acolliment lingüístic i capacitats docents
Fa només nou o deu anys que vam viure l’esclat de l’acolliment lingüístic. Va ser i està sent un procés revolucionari, en què a causa de la diversificació extraordinària dels estudiants –en tots els sentits: llengua primera, tradició d’aprenentatge, llengües apreses…– professors i gestors han hagut d’aprendre sobre la marxa, sense gaire temps d’aturar-se per analitzar. Un dels productes més visibles i profitosos d’aquestes circumstàncies és l’ampliació dels coneixements i les capacitats del professorat, lligada a la necessitat més urgent que mai –però sempre necessària– d’aprendre a investigar des de l’aula mateix, de donar resposta ràpida a unes necessitats que fins llavors no tenia cap aprenent. Aquesta capacitat d’adaptar-se a les circumstàncies és fonamental per a la docència en general, amb tot alumne, a qualsevol nivell.
Tot i que penso que hem perdut una bona oportunitat de professionalitzar l’ensenyament del català, de visibilitzar-lo tal com el de qualsevol altra llengua –o més, tenint en compte que a l’aula acabem tenint una barreja de català per a adults i com a llengua estrangera que poques llengües experimenten–, els materials fets des de l’aula, les jornades, però sobretot el dia a dia, demostren que molts professors han canviat de paradigma, i treballen amb la premissa bàsica que un curs mai no és igual que l’altre, i que això vol dir que cal
Tot i això, perviu encara en alguns gestors, però també en força professors, la idea que els primers nivells d’aprenentatge de la llengua demanen poc esforç i poques capacitats per part del professor. Ras i curt, que tothom està capacitat per treballar en acolliment lingüístic, però que això no implica que ho estigui per a la resta de nivells. No es té en compte que un professor d’acolliment lingüístic és molt versàtil, té molts recursos i sap aplicar-los àgilment, sap esperar per donar temps als processos d’aprenentatge, està acostumat a buscar solucions després d’una sessió que no ha funcionat prou bé. I tot això, evidentment, no s’aconsegueix sense treballar molt fora de l’aula. Potser no corregeix gaire textos ni exercicis, que és el que sembla que ha de fer un professor quan no és a classe, però està actiu en molts altres àmbits, que demanen temps, curiositat i compromís. I que el capaciten, sens dubte, per ser més bon professor per a alumnes de qualsevol nivell.
Com qualsevol altra feina, la nostra també es pot fer bé o malament. Tenim tot el dret de pensar que per ser bon professor no cal tot això; pensem, llavors, si ens agradaria ser alumnes de les nostres classes.
Com a professors ens hauríem de preguntar més sovint si ens aixecaríem del sofà per anar a les nostres pròpies classes…
— Natàlia (@maitasun) October 21, 2013
Deixeu un missatge
M’ha encantat la teva entrada perquè has dit el que penso. El fet que el contingut d’un primer nivell de llengua sigui fàcil per al professorat, no vol dir que saber-lo convertir en aprenentatge per a l’alumne també tingui un grau de dificultat baix. Al contrari! Un docent de llengües que faci classes de diversos nivells sabrà que moltes vegades és molt més llarga i dificultosa la preparació d’una sessió d’un nivell inicial que no pas la d’un d’avançat. Bé, almenys a mi em passa.
D’altra banda, trobo molt encertada la reflexió de la Natàlia. Segur que si ens ho preguntéssim en cada preparació de classe, faríem moltes coses diferents. El resultat? Els alumnes aprendrien més i estarien més motivats i nosaltres, també.