Pren-t’ho seriosament

Dic una obvietat recordant que ser alumne és una de les bones maneres d’aprendre a ser professor. No pas l’única ni la més privilegiada, perquè no n’hi ha prou repetint el que ens han fet com a alumnes, llavors estaríem en mans dels models que ens han precedit i no podríem renovar; ho hem de passar pel filtre de la reflexió, tal com ens recorda l’aprenentatge reflexiu. Amb tot, com a alumne vius les tècniques, els gestos i les maneres de fer del teu professor, i pots concloure si tu vols ser un professor com aquell o si no.

Tot això ve a to perquè aquest curs he decidit posar ordre al meu anglès après a trossos, amb les habilitats descompensades. Doncs bé, fa uns quants dies, quan es va acabar la classe, vaig dirigir-me a la professora per comentar-li que tenia problemes per accedir per segona vegada a l’aula virtual del grup. Ho vaig fer en anglès, perquè em crec de debò que cal aprofitar qualsevol oportunitat per practicar la llengua que aprens, que cal deslocalitzar l’aprenentatge, que determinar-lo a uns horaris, persones, llocs o circumstàncies van en contra de la competència lingüística. Al cap de dues o tres frases, ella va respondre’m en català. El sentiment que se’m va despertar va ser nítid: no se’m prenia seriosament, no li preocupava gaire que jo aprengués més o menys, no em deixava decidir a mi com vull aprendre. Ella sap que puc seguir una conversa, encara que sigui amb incorreccions i que a vegades les paraules no surtin, però precisament ella ha de saber que tot i això, he de parlar. Per què no em volia ajudar? Vaig trobar que era un gest molt desmotivador, i me l’apunto a la llibreta del que no vull fer com a professora.

 

_________________________________________________________________________________________________________________________________________

Tria la teva aventura:

Anuncis