El mestre ignorant

51hnyt4RwwL._Recomano a tothom que tingui dubtes sobre la funció del professor que llegeixi aquest llibre, publicat per Jacques Rancière (ed. Fayard, 1987). Rancière explica i desenvolupa la filosofia de l’ensenyament de Joseph Jacotot, anomenada ensenyament universal, que aplicant la investigació-acció abans que tingués aquest nom, va extreure una sèrie de conclusions sobre l’aprenentatge arran d’una experiència reveladora a la universitat de Lovaina durant el 1818.

Tant l’experiència com les conclusions són elementals, però d’una potència extraordinària: Jacotot era professor de literatura francesa, però ni els seus alumnes podien llegir en francès, ni ell tenia cap habilitat en neerlandès. L’atzar va fer que poguessin comptar amb una edició bilingüe de Telèmac. Jacotot els el va fer llegir i aprendre la versió francesa –la repetició és “crear les condicions per tornar a veure el que ja s’ha vist” (p.94), i el resultat va ser que la majoria van aprendre a escriure i expressar-se en francès, per tal com van fer els treballs sobre la lectura en aquesta llengua. Ningú els n’havia ensenyat explícitament, i això va fer concloure a Jacotot que la funció del mestre no és explicar res: si el que es vol aprendre ja és als llibres, per quin dret diví el professor ha de fer d’intermediari entre la font i l’aprenent que vol aprendre?: “Explicar alguna cosa a algú, és mostrar-li d’entrada que no pot comprendre per si sol. (…) L’explicació és el mite de la pedagogia, la paràbola d’un món dividit en esperits savis i esperits ignorants, esperits madurs i immadurs, capaços i incapaços, intel·ligents i estúpids.” (p. 15-16)

Però Jacotot també va observar que ell havia estat un element més, en aquell aprenentatge; amb quines funcions? Només dues: preguntar i verificar que l’estudi s’ha fet amb atenció –com? Es veu de seguida, diu–: “De tot el que aprèn –la forma de les lletres, el lloc o les terminacions de les paraules, les imatges, els raonaments, els sentiments dels personatges, les lliçons de moral–, li demanem que en parli, que digui el que veu, què en pensa, què en fa [les tres preguntes que cal fer sempre]. Només li posarem una condició: de tot el que digui, n’haurà de mostrar la materialitat sobre el llibre (…). Haurà de mostrar al llibre els fets sobre els quals es basen els seus raonaments.” (p. 36-37)

Si el mestre va més enllà d’aquestes funcions, és perquè la voluntat de l’aprenent no li permet d’aprendre: “L’home –i l’infant en particular– pot necessitar un mestre quan la seva voluntat no és prou forta per encaminar-lo i mantenir-lo sobre el camí. Però aquesta subjecció és purament de voluntat a voluntat. Esdevé degradant quan lliga una intel·ligència a una altra intel·ligència.” (p. 25-26). Hi ha, doncs, només dues facultats en joc, quan es tracta d’aprendre: la intel·ligència i la voluntat (p. 25)

Ara bé, la tasca del mestre no s’acaba aquí. Per ser un professor emancipador, és a dir, per “mantenir qui cerca en el seu camí, el camí on ell només busca i no deixa de fer-ho” (p. 58), cal ser també un professor emancipat, condició necessària i suficient: “Per emancipar un ignorant cal i basta de ser tu mateix emancipat, és  adir, ser conscient del veritable poder de l’esperit humà. L’ignorant aprendrà tot sol allò que el mestre ignora si el mestre creu que ho pot fer i l’obliga a actualitzar la seva capacitat.” (p. 29) L’emancipat també ho és perquè sap que la seva intel·ligència és la mateixa que la del sabater, la del pescador i la del rei, un recordatori que és més fàcil de fer quan emancipes els altres.

Per tant, Jacotot deixa al calaix de la degradació la preocupació pel mètode d’ensenyament –el mestre que busca la millor manera d’explicar no deixa de degradar els seus estudiants–, les preguntes que pretenen dur l’alumne, sense que se n’adoni, a una conclusió predeterminada pel professor –el perfeccionament d’aquest mètode és el mètode socràtic (p. 52)– i, per descomptat, les explicacions: “Sabem, en efecte, que l’explicació es fa per peresa” (p. 195). Qualsevol acció o institució que mantingui la diferència entre les intel·ligències no permet l’emancipació i, per tant, no permet l’aprenentatge.

A l’extrem, doncs, aquestes reflexions ens duen a concloure que podem ensenyar allò que ignorem, perquè “Allò que el mestre ignorant ha d’exigir a l’alumne és que li demostri que ha estudiat amb atenció.” (p. 55)

El mateix Jacotot va augurar que l’ensenyament universal no tindria fortuna, perquè obligava a trencar la dicotomia entre savis i ignorants, tan bàsica en les nostres societats. Però també va predir que no moriria mai. Potser encara podem fer-nos-el nostre i esdevenir tots plegats aprenents emancipats.

Anuncis