Investigació-acció

Resulta que el que aquí vam rebatejar com a “cercle virtuós de l’ensenyament” és una teoria dels anys 40, atribuïda al psicòleg alemany Kurt Lewin, que la va desenvolupar als Estats Units, però sembla que no li van fer gaire cas. Als 70 i a Anglaterra, Lawrence Stenhouse va fer renéixer aquesta teoria, però els temps no afavorien la confiança en els professors com a investigadors, i encara va caler esperar fins als 80 perquè Stephen Kemnis, deixeble de Stenhouse, parlés de educational action research i la idea tingués repercussió. Aquesta acció docent és anomenada, avui en dia, investigació-acció. Es tracta d’establir un procediment de millora contínua de l’acció docent basada en la pròpia observació i reflexió. Per tant, s’assumeix que l’assistència a cursos de formació impartits per experts i la lectura de textos dels investigadors no milloren per se la feina dels professors, sinó que cal que cada professor aprengui a investigar des de l’aula, amb la motivació de millorar el que no vagi a l’hora.

Aquest és només el principi de El Discurso contingente como herramienta pedagógica para favorecer la co-construcción de la docencia en la clase de alemán/LE para adultos en un nivel de principiantes: un estudio en la investigación-acción, la tesi doctoral d’Angela Carretero, dirigida per Olga Esteve.

El que més m’ha apassionat d’aquesta lectura que només ha començat, és la motivació que ha tingut per decidir-se a fer aquesta tesi doctoral. A les pàgines 15-21 transcriu un fragment d’una classe seva i, tot seguit, les notes personals que va escriure en un diari sobre la classe i sobre el visionat. La conclusió principal és que dirigeix massa el discurs de l’aula, que els alumnes només poden mirar de respondre el que ella pretén que responguin, i que es mostra massa obsessionada per l’ús de la llengua meta, fins i tot en els usos metalingüístics. Des del punt  de vista de la investigació-acció, què ha de fer un professor, després d’això? Posar-se a investigar, establir un pla, dur-lo a l’aula, observar-lo i analitzar-lo, per millorar el procés d’aprenentatge o qualsevol altre element de l’ecosistema que és l’aula. Aquesta activitat, quotidiana, és el que ha fet Carretero a gran escala.

Com exposa l’autora, el resultat de la investigació-acció és la vinculació d’investigació, teoria i ensenyament, àmbits que per tradició es troben separats: els investigadors teoritzen però no ensenyen, les teories dels ensenyants no arriben als investigadors, les teories dels investigadors no sempre serveixen per donar resposta a problemes de l’aula, les investigacions dels professors es fan des de la intuïció, perdent l’oportunitat de nodrir-se del que ja s’ha dit… Oi que veiem que assistim a cursos i més cursos que tenen una repercussió limitada en la nostra acció docent? És perquè entre la inèrcia i la millora ens cal una frontissa, que és l’aprenentatge reflexiu. En continuarem parlant, segur.

Com mireu de millorar la vostra acció docent? Us reconeixeu en la investigació-acció? Quin paper tenen els cursos de formació i les lectures en la vostra feina?

Advertisements