Qui sembra, recull
Si un estudiant adult acaba un curs entenent, parlant i escrivint la llengua que aprèn millor que no ho feia abans del curs, pot ser gràcies a molts factors; el professor només n’és un, però en cap cas el determinant. El mateix passa si l’alumne no ha après gaire al llarg del curs. Bàsicament és a causa d’ell mateix. Un adult no aprèn sense adonar-se’n, sinó perincipalment a causa de la consciència i de la implicació amb l’objecte d’aprenentatge; aprendre una llengua és un camí, en últim terme, individual. Oi que sabeu de casos en què s’ha après una llengua malgrat una acció docent inadequada? I sabeu d’algú que hagi acabat parlant una llengua tot i no haver-s’hi implicat gens?
No estic defensant en cap cas que l’acció docent sigui irrellevant, però sí que no és l’element clau. L’element clau és la responsabilització de l’alumne amb el seu propi aprenentatge. Ja pot haver-hi bon ambient a classe, ja pot ser motivadora, ja hi pot haver un professor entregadíssim i molt professional, que si l’estudiant no és autònom i es converteix en el protagonista, no millorarà. Per aconseguir-ho, ha de conèixer-se, ha de regular-se, ha de saber què li va més bé, ha de gestionar el temps de què disposa, ha de fer activitats diverses, tant comunicatives com d’aprenentatge.
És cert que el professor s’ha d’ocupar fins i tot d’aquest punt, de ser un guia en l’aprenentatge; ara bé, se n’ha d’ocupar mostrant a l’estudiant que només ell és el responsable últim del seu aprenentatge, mostrant-li els fruits que ha donat el seu esforç en el passat i transmetent el missatge de l’autonomia mitjançant més actes que no pas paraules [algunes propostes, al proper apunt]. L’espai de la implicació no pot quedar buit, i l’únic que el pot omplir és l’interessat.
Per tant, les tasques del professor consisteixen a focalitzar l’atenció de l’aprenentatge en l’autonomia, però no significa en cap cas delegar-ho tot en l’estudiant, sinó fer el possible i l’impossible per facilitar l’aprenentatge –que ja hem dit que és autònom o no és–: activitats diverses que siguin útils a tota mena d’estudiants, motivar el grup i els individus, avaluar de forma pedagògica, transmetre i assajar diverses tècniques d’aprenentatge, explicar-se clarament, gestionar l’aula perquè sigui un lloc agradable on aprendre, observar i escoltar cada estudiant detingudament per tal d’oferir-li el que necessita, utilitzar diversos mitjans de comunicació, estudiar i investigar per mirar de solucionar qualsevol entrebanc, i el llarg etcètera que tots sabeu que forma part de les nostres competències. El professor té l’obligació de fer tot això perquè són factors que afavoreixen l’aprenentatge, i perquè la seva feina és ajudar a aprendre –i no pas ensenyar.
Que els alumnes sàpiguen, doncs, que l’aplaudiment se’l mereixen ells i prou; i no oblidem donar-los-el. I que sàpiguen què han de fer per poder-lo gaudir.
Elisabet,
M’ha agradat molt la teva reflexió. Ara bé, l’alumna n’és reticent. És molt intel·ligent i s’ensuma què singifica responsabilitzar-se del seu aprenentage. També en la seva defensa podem argumentar que els costa perquè han estat acostumants que els feien adoptar un rol ben passiu. Aquest també pot ser una de les causes del seu fracàs.
Salutacions,
M’agrada la idea “la feina del professor és ajudar a aprendre, i no pas ensenyar”, però a mi em costa força adoptar aquest rol. Tot i que jo em considero una aprenent (de llengües o del que sigui) bastant autònoma, no acabo de trobar la manera de transmetre que cada estudiant s’ha de responsabilitzar del seu aprenentatge. Si penso en per què aprenc com aprenc, penso que ho dec a l’educació rebuda a l’EGB, quan vaig aprendre aquests mecanismes, que van ser fonamentals per a les etapes formatives posteriors. Però potser no tothom va tenir tanta sort com jo. Com diu en Jaume, és cert que als alumnes també se’ls fa difícil ser autònoms, analitzar com aprenen i responsabilitzar-se’n perquè sempre han adoptat la postura còmoda d’esperar que el professor els ensenyi, com si això fos prou per aprendre; tanmateix, crec que molts professors patim el mateix mal: també ens instal·lem en la postura còmoda i segura d’ensenyar i esperem que això sigui prou perquè ells aprenguin. Buf! Que difícil que és ser docent!
Jaume i Mirandolina,
Oi que l’aprenentatge passiu no dóna resultats? Una forma de transmetre-ho pot ser el modelatge que proposa la PNL: fer que estudiants exitosos descriguin als altres com aprenen (què fan quan resolen exercicis, com s’activen per utilitzar la llengua, què fan quan tenen un dubte, si fan només el que se’ls demana o no, etc.), per tal que els altres puguin reproduir aquest comportament. Ja veureu com mai s’arriba a la conclusió que l’alumne té èxit perquè té un professor collonut. I és que no som tan importants…
Moltes gràcies per la conversa!