Formació en temps de crisi

Què esperem per deixar d'esperar?

Què esperem per deixar d’esperar?

Ja fa temps que es va acabar allò d’esperar formar-se només a través dels cursos oferts per les institucions; es va acabar tan aviat com els professionals i les institucions van passar a fer públiques les experiències i reflexions a través de les xarxes. S’obria la possibilitat de discutir entre iguals i entre desiguals, de compartir i, per tant, la possibilitat de trobar mestres arreu i a tothora. La sala de professors ja no estava formada per vuit o deu persones, sinó per centenars o milers. Jo ho vaig aprendre de l’Enric Serra, com segurament molts professionals de la llengua. En aquell moment era una possibilitat més, complementària dels cursos institucionals, tot i que les dues modalitats presentaven característiques ben diverses.

Ara bé, avui en dia, s’afegeix a aquest panorama que la formació institucional s’ha reduït extraordinàriament a causa de la crisi econòmica i, per tant, la formació en xarxa no és només una possibilitat, sinó un imperatiu, pràcticament l’única via de creixement professional. És el moment que tots els professors de llengua –i molts altres professionals– aprenguin a crear-se una xarxa de contactes pròpia (allò que s’ha anomenat PLE), formada per iguals i per desiguals, per institucions, per iniciatives privades, en què tothom comparteixi continguts, i que aquesta xarxa esdevingui la base de la formació continuada, ara que és dificil tenir-ne d’altra.

L’accés a una gran quantitat de recursos i informació s’adiu perfectament a la tasca d’especialització que els professors han de practicar cada dia: trobar respostes concretes a aquella determinada característica del grup, d’un alumne, a unes necessitats específiques que detecta, a un mal funcionament d’alguna activitat. Alhora, el foment de la comunicació entre professionals pot ajudar-lo a pensar en elements de l’ensenyament i l’aprenentatge que li havien passat per alt, i això el farà ser un professor amb més eines a l’abast i més capacitat de reflexió. D’altra banda, no podem ignorar l’estalvi de temps i recursos materials que suposa aconesguir els productes i reflexions ja elaborats per una altra persona que s’ha trobat en la situació de resoldre els mateixos problemes que nosaltres. Encara que no les copiem tal com les trobem, ja no partim de zero.

En aquest context, encara hi ha un altre agent que ha de moure fitxa. Les institucions farien bé de dedicar els seus esforços de formació cap a aquest objectiu: fomentar la creació de xarxes, informar detalladament de les experiències que es duen a terme entre les seves parets per tal que els professionals es posin en contacte, donar a conèixer les experiències d’altres institucions, aprofitar i posar en coneixement de tothom les iniciatives dels treballadors… Si aquesta gestió ja sembla irrenunciable fins i tot en temps de bonança, encara ho és més quan van mal dades.

Crisi econòmica no pot ser en cap cas sinònim de crisi de recursos, de creativitat, d’imaginació. Les xarxes ens permeten continuar creixent, i no podem ignorar-ho.

Advertisements