Com he après català?

photoL’entrada d’avui és una entrada convidada. Li he demanat a una antiga estudiant de català que ens expliqui com ha estat el seu trajecte d’aprenentatge, i ho he fet perquè als professors ens pot donar una perspectiva útil sobre la feina que fem, i ajudar-nos a reflexionar. Hi ha diferents formes d’aprendre, i començarem escoltant la de l’Ana. Si li voleu fer comentaris o preguntes, feu-ho responent aquest apunt, i ella us respondrà. Us deixo en bones mans.

Estic escrivint, més contenta que un gínjol, la meva primera aportació com a convidada a un blog. Sóc l’Ana, vaig néixer al Perú i fa 6 anys que visc a Catalunya perquè vaig conèixer al meu marit, fill de Mataró, a un fòrum d’internet dedicat al manga o còmic japonès.

Quan ens vam afegir al Messenger (ja no existeix, oi?) li vaig demanar que escrigués en català. Ell es va sorprendre, per una banda perquè hi havia una persona al cul del món que sabia que aquí es parlava en català i, per l’altra, perquè el volgués aprendre. La culpa d’això la té ma mare, que sempre ha sigut molt fan del Serrat, i em va impactar molt quan em va explicar la història de per què no havia anat a Eurovisión.

Quan vaig venir a viure aquí, la família del meu home des de bon començament em va parlar en català i em va dir que si no entenia alguna cosa que la preguntés. Em va semblar bé, tot i que aleshores jo només podia parlar en castellà. En aquell moment hi havia un programa molt maco d’acollida a Mataró. Quan t’hi empadronaves et convidaven a fer un curs en què t’explicaven com funcionava la ciutat, així com els teus drets i deures com a nouvingut, i acabava amb un curs de 20 hores de català. Vaig pensar que amb això tindria prou com per poder començar la meva vida aquí. Doncs… NO!

Em vaig adonar de la dificultat que tindria per poder parlar i escriure correctament ja que el català i el castellà s’assemblen tant que hi ha moltes probabilitats de barrejar-ho tot, així que vaig apuntar-me al curs Bàsic. M’ho vaig passar molt bé perquè era intensiu i no tenia temps d’avorrir-me; perquè havia conegut a les meves primeres amigues aquí, noies de diverses procedències; i perquè vaig tenir una gran professora que no només ensenyava estructures i vocabulari, ensenyava a aprendre. Recordo perfectament el dia que ens va parlar de les diverses memòries, de com alguns aprenen millor visualment, uns altres amb la oïda, i a altres els calia escriure per absorbir els nous coneixements. Sempre experimentàvem amb jocs i dinàmiques diferents. Va estar molt bé, tot i que vaig haver de comprar 3 llibres, a 20 euros cadascú, que gairebé no vam fer servir!

Una altra cosa que m’agradava és que relacionàvem molt el que tocava aprendre amb les nostres necessitats com a nouvingudes (bon dia, un cafè amb llet, sisplau), però també amb els nostres marcs de referència. Vam tenir l’oportunitat de explicar com estava formada la nostra família, com eren els nostres menjars (de fet, sempre ens recordo menjant!) i explicàvem també les coses que ens agradaven i que són les que creiem que ens defineixen com a persones.  Amb tot això, la nova llengua no era una obligació per viure aquí, era una nova eina per explicar-nos.

Va acabar el curs bàsic i sentia la necessitat de poder donar matisos al que volia dir. I vaig trobar 2 grans aliats. El primer va ser en Josep Cuní. Sí, sí, vosaltres rieu, però el considero el meu primer amic català, la meva companyia quan encara no coneixia ningú. És divertit perquè quan per fi vaig atrevir-me a parlar cuníejava molt!  La segona va ser la meva Voluntària per la Llengua. Se suposava que jo no podia accedir al programa fins tenir un nivell més avançat, però m’hi van acceptar.  L’Estrella, tot i ja estar jubilada, és molt activa i em va ajudar a conèixer altres aspectes de la vida aquí: vam fer excursions, vam anar al teatre, vam participar de les festes, vam anar al mercat plegades i, com no podria ser d’altra manera, vam menjar molt. Tot i que ara ja no visc a Mataró sinó a Barcelona, mantenim la relació perquè tenim moltes coses en comú!

Em vaig apuntar al nivell Elemental, però el ritme era massa lent. Crec que una de les raons perquè la gent deixa d’estudiar català és perquè sent que no avança. Els que tenim una llengua materna llatina podem aprofitar molt més les estructures comunes, fent èmfasi en les diferències, i així sentir que assolim objectius, però es fa tan llarg que molta gent es queda en “si ja l’entenc ja en tinc prou”. El vaig deixar i vaig comprar un llibre d’autoaprenentatge per presentar-me directament a l’examen de nivell B, però mai vaig saber la meva qualificació perquè només vaig fer la part escrita ja que no sabia que hi havia una part oral un altre dia. Ja havia passat un any i mig des que havia començat i encara no podia ni buscar una feina adient a la meva formació perquè no tenia certificacions.

Com que havia fet un màster a la UB, tenia descomptes per als cursos de llengües. Així que vaig fer l’examen de classificació i vaig poder apuntar-me al curs d’estiu del nivell C. Per sort va ser súper-intensiu i no va durar gaire perquè, per a la professora, jo era un número de matrícula que feia exercicis d’un llibre. Estudiar una llengua no és això, és establir un vincle emocional, és veure el món a través d’ella. Sort que l’examen de nivell C és més fàcil que el B perquè té més a veure amb la redacció que amb l’ortografia. Si no coneixes una paraula pots fer servir una altra.

Un parell de mesos després d’obtenir el certificat de suficiència vaig trobar feina. Però la història no acaba aquí. Treballava amb un que venia d’un poble de Girona, un de Balaguer, l’altra de Martorell i l’altra… ai mare… d’Alcanar! Cadascú tenia una manera molt diferent de parlar, jo no arribava a seguir el fil de les converses i tornava cada dia amb mal de cap. Al final no pots dir que saps una llengua si no la practiques, cal parlar amb la gent i llegir molt! Han passat 4 anys des de llavors i em fa gràcia quan em diuen “Nena, què bé que parles, no sembles de fora, tu!” perquè sóc conscient que encara parlo amb totes les vocals obertes i cap essa sonora, però ja no pateixo. Entenc i em deixo entendre, això és el que importa.

Advertisements