Saber llengües, per a què?

SDC10927Recordo perfectament d’on em va venir l’afany d’aprendre com més llengües millor, sense mirar si són més parlades o menys, més prestigioses o menys, més allunyades de la meva o menys. Vaig estudiar filosofia, i el mandat gairebé únic era llegir i llegir, pensar, dialogar, interpretar i confrontar, ja fossin els presocràtics, els grecs, els romans, els medievals, els moderns o els postmoderns. Ras i curt, havíem de mirar d’entendre què deien els textos. Tots els professors insistien que no havíem de confiar en les traduccions i que, si no podíem llegir l’original, era molt important informar-nos i triar la menys dolenta, que tot i això mai no seria comparable a llegir en la llengua original. Per la filosofia, el llenguatge és el material de construcció bàsic, i una mala traducció ens podia fer dir el que no havia dit a un filòsof que ja no es podia defensar, no poder interpretar correctament els comentaris i estrafer la tradició. O dir bajanades, en definitiva.

A l’hora de la veritat, poquíssima gent de 18 anys podia llegir Kant en alemany o Hobbes en anglès (per no parlar de Ciceró en llatí o Averroes en àrab), però tothom sabia que estava treballant amb aquesta mancança, tothom tenia mala consciència i se sentia humil per això, per dir-ho d’alguna manera. Tots sabíem que si volíem parlar amb propietat sobre algun filòsof l’havíem de poder llegir en la llengua en què va escriure. Per això, poder llegir els textos originals era sovint la motivació per aprendre francès, àrab, anglès o alemany, tant dels alumnes com dels professors, i que aquests últims demostressin no tenir gens de mandra d’aprendre una llengua en el moment en què la necessitaven, també va ser una gran lliçó.

A la facultat també vaig aprendre que saber una llengua no vol dir poder-la entendre, llegir, escriure i entendre al mateix nivell, sinó que les habilitats lingüístiques poden ser desiguals en una mateixa persona, precisament perquè una llengua podia aprendre’s per poder llegir una revista que ens interessa, o només per traduir un autor que volem difondre. Així, era més que habitual que un professor et digués que podia llegir però no parlar o escriure en italià, o que traduïa de l’anglès però que el parlava malament.

En definitiva, vaig tenir la sort d’aprendre ben aviat que saber llengües ens fa més lliures, perquè ens permet accedir a tots els contextos que vulguem –sempre intento convèncer els alumnes d’això–, i més humans, perquè ens permet viure diverses formes expressives. Estic convençuda, com va dir el professor Jesús Tuson en la seva última lliçó, que “El futur és dels multilingües”.

Advertisements