Com el suec a Barcelona o el coreà a l’Argentina

46624023Les classes de català per a estrangers s’estan convertint en l’únic reducte on els interessats a aprendre català el practiquen. Segur que també us passa: tinc un munt d’alumnes que no senten, llegeixen, escriuen ni parlen en català fins que no arriben a classe, i no només alumnes de nivells A1 o A2, sinó també B2 i C1. Així, si la classe de llengua que es fa en el territori on es parla pot servir per millorar la correcció, i l’ús de la llengua fora de l’aula per millorar la fluïdesa, la desaparició del segon canvia l’objectiu de la primera, que ara ha de ser un espai de recepció i ús de la llengua, com es buscava fins ara en els intercanvis lingüístics o els grups de conversa quan s’aprèn la llengua fora del territori on es parla, amb la diferència que en la situació que descric només es té contacte amb una persona que usa el català de forma genuïna, el professor, o, si es té sort, també amb algun company.

No vull fixar-me ara en la tristesa que suposa la constatació d’aquesta irresponsabilitat social, sinó en els efectes que té sobre la competència lingüística dels alumnes. Com que no tenen contacte lingüístic amb els nadius, que els aportaria vocabulari, expressivitat i coneixement inconscient d’allò que és natural de dir en la llengua que aprenen, el seu català és pobre, artificiós, insegur i encarcarat, encara que sigui eficaç pel que fa a la comunicació. Quedi dit que crec que aquest contacte no es dóna per causes diverses, no només per culpa dels aborígens, ni dels que aprenen, ni de la situació de contacte lingüístic, ni de les lleis; és una mica culpa de tothom.

La conclusió, tornant a l’aprenentatge? Cal fer tot el que sigui possible per promoure el contacte entre nadius i aprenents, sigui en la forma que sigui i pel mitjà que sigui. Quines idees se us acuden?

Anuncis