Digitals i analògics

4585681479_f3d77a5a61Fa temps que els mitjans digitals per a l’aprenentatge de llengües acompanyen les sessions presencials, sobretot els blocs d’aula. Fa temps eren una opció necessàriament complementària i mai exclusiva, perquè molts estudiants no tenien possibilitat d’accedir fàcilment a un ordinador amb connexió a la xarxa –per molt que a les biblioteques públiques se n’ofereixin, no és una opció per a tothom, sigui per horaris, sigui per la massificació del servei.

Fa sis o set anys semblava que això aniria canviant, i que arribaríem a un moment en què per a tots els nostres alumnes part de l’aprenentatge i de la comunicació del grup passaria pel món 2.0, perquè semblava inevitable que part de l’aprenentatge es gestionés consumint i produint continguts digitals. Ho semblava, però ha resultat que encara no és així, que encara cal mantenir camins paral·lels, analògic i digital, per permetre que tothom pugui accedir a l’aprenentatge de la llengua de la manera més adequada a les seves habilitats, estils d’aprenentatge, experiència i gustos.

Força estudiants no tenen ni tan sols correu electrònic, i no podem establir una frontera per edat o habilitats, perquè el perfil d’aquests alumnes és divers, fins i tot hi ha qui no està disposat a aprendre en entorns digitals. Em temo que la crisi, que segur que ha fet saltar la connexió a Internet de moltes cases, és una de les causes d’aquest dèficit, del fet que el món digital es vegi com a una realitat aliena a la pròpia.

Quina és la vostra experiència en aquesta qüestió?

Anuncis