Digitals i analògics
Fa temps que els mitjans digitals per a l’aprenentatge de llengües acompanyen les sessions presencials, sobretot els blocs d’aula. Fa temps eren una opció necessàriament complementària i mai exclusiva, perquè molts estudiants no tenien possibilitat d’accedir fàcilment a un ordinador amb connexió a la xarxa –per molt que a les biblioteques públiques se n’ofereixin, no és una opció per a tothom, sigui per horaris, sigui per la massificació del servei.
Fa sis o set anys semblava que això aniria canviant, i que arribaríem a un moment en què per a tots els nostres alumnes part de l’aprenentatge i de la comunicació del grup passaria pel món 2.0, perquè semblava inevitable que part de l’aprenentatge es gestionés consumint i produint continguts digitals. Ho semblava, però ha resultat que encara no és així, que encara cal mantenir camins paral·lels, analògic i digital, per permetre que tothom pugui accedir a l’aprenentatge de la llengua de la manera més adequada a les seves habilitats, estils d’aprenentatge, experiència i gustos.
Força estudiants no tenen ni tan sols correu electrònic, i no podem establir una frontera per edat o habilitats, perquè el perfil d’aquests alumnes és divers, fins i tot hi ha qui no està disposat a aprendre en entorns digitals. Em temo que la crisi, que segur que ha fet saltar la connexió a Internet de moltes cases, és una de les causes d’aquest dèficit, del fet que el món digital es vegi com a una realitat aliena a la pròpia.
Quina és la vostra experiència en aquesta qüestió?
Amb dificultats dels alumnes per connectar-se a internet o no, alguna cosa haig -m’agradaria- d’estudiar en aquest sentit. Només falta trobar, definitivament, el què.
Dit això, al MECAL hi havia una part important del món 2.0; fins i tot m’atreviria a dir que em vaig acabar de formar mínimament en aquest món immens! Ara bé, de la teoria a la pràctica costa imaginar la bona combinació dels 2 móns. Suposo que cadascú ha de modular tots els recursos a l’abast, de la manera més còmode possible per als seus alumnes.
Bona reflexió.
Daniel
Entrar al 2.0 no és una opció, per nosaltres, sinó una necessitat. Ara bé, hi ha molts estudiants que en viuen molt allunyats, i això ens marca el tractament, més o menys profund, més autònom o menys, que li donem durant el curs.
Gràcies pel comentari! Ja en parlarem!
Retroenllaç: Seqüència didàctica sobre consum col·laboratiu « Desclassificats