El professor creatiu

Aquesta tarda he visitat l’exposició “Ferran Adrià i elBulli. Risc, llibertat i creativitat“, al Palau Robert de Barcelona. En una de les parets hi havia el text que acompanya aquesta entrada, i no he pogut evitar trobar-hi paral·lelismes amb l’ensenyament de llengües. Llegiu-lo, us ho recomano.

Ja està? Seguim. Ja es diu últimament que som a l’era postmètodes, que ja no és rellevant quin mètode d’ensenyament s’utilitza a l’aula de llengües, i se’ns diu des de diversos camps del coneixement relacionats amb la tasca docent (psicologia, neurociència, didàctica) que el mètode ideal no existeix pel simple fet que cada alumne és diferent i la forma en què apren, particular. Penseu en diversos perfils que trobem a l’aula: qui té poques eines acadèmiques i qui en té moltes, qui està més o menys alfabetitzat, qui té més o menys memòria, qui parla molt en català fora de classe i qui no hi parla gens, qui ja ha estudiat una llengua estrangera i qui és monolingüe, qui té molta autonomia d’aprenentatge i qui no en té gens, qui és destre digitalment i qui no ho és gaire… La diversitat en ensenyament sempre ha estat un escull, però és que resulta que és feina nostra, trobar la manera de ser eficaços com a acompanyants de l’aprenentatge. La mesura de l’èxit en ensenyament de llengües és la competència comunicativa dels estudiants, i no pas que la nostra actuació docent encaixi en els postulats d’un mètode determinat.

En aquest escenari, quina és la tasca del professor de llengües? Què ha de fer? Pot preparar les sessions tal com feia fins ara, o ha de renunciar-hi? La resposta és la creativitat, que no pot néixer de cap altre lloc que no sigui el coneixement, la reflexió i el domini de les tècniques. Cal que el professor de la nostra època conegui tots els mètodes possibles, estudiï sense prejudicis què aporta cadascun –sense deixar-se dur per les modes en didàctica, que hi són, i molt fortes–, els treballi, els assagi i faci un exercici de reflexió posterior a l’actuació a l’aula. A partir d’aquí, cal reformular-ne el que calgui i tenir-la present com a activitat o actuació docent possible, aquells recursos que ens permeten reaccionar davant una necessitat determinada d’un grup o d’un alumne, o bé canviar del tot algun punt del nostre exercici. Efectivament, fixeu-vos que els paral·lelismes entre la creativitat al Bulli i l’exercici docent contemporani no s’acaben amb la imatge anterior:

Relacionat amb l’aprenentatge, sovint recordo unes paraules del mateix Ferran Adrià: “Els cuiners joves que es fixen en el que jo faig han de tenir clar que per arribar a fer esferificacions, abans has de saber fer una vedella amb bolets.”

Anuncis