Monolingüisme orgullós

aillament_termicFa unes setmanes vam saber que Espanya havia rebutjat la patent única europea perquè no inclou el castellà. Aquesta patent única redueix de 36.000 euros a 5.000 el cost de les patents per a les empreses dels 25 països que l’han aprovat, entre els quals només hi falten Espanya i Itàlia, que l’han desestimat perquè les patents no es traduïrien al castellà ni a l’italià, sinó “només” a l’anglès, el francès i l’alemany, amb possibilitat de fer-ne traduccions a qualsevol altra llengua. Consideren aquest fet una discriminació cap a les seves llengües.

Així doncs, les empreses espanyoles podran continuar tenint les patents en castellà, això sí, al preu de pagar 31.000 euros més que la resta de països europeus, ara que ja és fora de la crisi i totes li ponen. Sembla que l’Estat espanyol encara no s’ha adonat que potser la seva llengua té molta presència al món, però no pas a Europa, i continua actuant amb la mentalitat del colonitzador que actua “por narices”, com deia un professor meu de filosofia quan volia explicar l’imaginaire espanyol. En la mateixa línia, el franquisme va fer tot el que va poder perquè els seus súbdits no aprenguessin cap llengua.

No s’entén l’orgull de ser monolingüe en un món en què el plurilingüisme és la norma; no és tan sols patrimoni d’aquells que decideixen aprendre una llengua per ser més competents, més oberts de mires o per tenir més oportunitats laborals, sinó que és la normalitat global, ja sigui gràcies a l’aprenentatge a l’escola o a una societat plurilingüe. El monolingüisme és una raresa, i no sembla que hi hagi cap motiu per defensar-lo, perquè et fa menys capaç, et restringeix l’entrada a altres mons, decideix per tu què pots llegir i sentir, no et deixa viatjar amb qualitat…

Clarament, deu ser que el monolingüisme militant no s’ha de voler entendre, perquè no es troben raons per defensar-lo i només es pot promoure per motius ideològics. Carme Junyent, a Contra la planificació (1998), deia (p. 148):  “I és que la vida del monolingüe és molt trista […]. El problema és, però, que la percepció distorsionada del monolingüe s’imposa a tots i la diversitat s’acaba veient com una nosa, la nosa del que està limitat a una sola llengua […]”. Al mateix text, Junyent cita Skutnabb-Kangas i Phillipson: “per a nosaltres, el monolingüisme, tant individual com social, no és tant un fenomen lingüístic. És més aviat una qüestió d’estat psicològic, reforçat pel poder polític. El monolingüisme és una illa psicològica. És un enrampament ideològic. És una malaltia, una enfermetat que hauria de ser eradicada tan aviat com sigui possible, perquè és perillosa per a la pau del món.”

Tot i que la fortalesa de qui no té arguments és molt perillosa, i costarà molt més de 31.000 euros, tenim la sort que el multilingüisme també té una dimensió individual. L’avantatge és que no hem de demanar permís a ningú per aprendre llengües.

Anuncis