“Ah, però poden estar junts?”

img_14611Això és el que em va dir l’altre dia la meva mare quan li explicava com de bo és tenir en una mateixa aula estudiants catalanoparlants i estudiants que no ho són, i que han arribat a un nivell mitjà de català estudiant des del primer nivell. Vegem-ho.

Els estudiants no catalanoparlants fa uns dos anys que aprenen català a través d’instrucció formal –i alguns, a més, per mitjans informals. Així, estan acostumats a reflexionar sobre la llengua, a estudiar-la, a fer exercicis i, d’altra banda, a fer l’esforç que això representa. Ara bé, tot el que saben ho han d’aprendre activament i no tenen la intuïció sobre la genuïnitat que sí que té un catalanoparlant com a  llengua primera. A més, ja solen tenir superats els prejudicis sobre les possibilitats d’èxit d’una persona adulta en l’aprenentatge d’una llengua.

A l’altra cara de la moneda, els estudiants catalanoparlants tenen un vocabulari i uns recursos comunicatius més rics, i intuïció sobre la genuïnitat expressiva. En canvi, tenen poques tècniques d’aprenentatge i molts prejudicis sobre les seves possibilitats d’èxit.

Per tant, allò que predica l’aprenentatge cooperatiu, que els petits grups de treball han de ser heterogenis per tal de resoldre les tasques amb èxit, se’ns ofereix en safata gràcies a aquesta composició tan habitual de les aules. Els catalanoparlants aporten la riquesa de recursos lèxics i comunicatius, i la genuïnitat; els no catalanoparlants aporten els coneixements sobre la correcció i la motivació que dóna haver viscut experiències d’èxit.

No només poden estar junts, sinó que aprenen més i millor si ho estan. Després d’aquesta botifarra, la meva mare va dir “Ara, explicat, ja s’entén.”

Anuncis