Sentir-se agombolat

Fer classes de llengua no és només ensenyar llengua, entre altres coses, perquè no es pot aprendre a parlar una llengua sense tenir paciència, sense tenir autoestima, sense prendre el compromís de fer l’esforç de comunicar-se mitjançant un canal que no dominem, sense constància, sense saber com aprenem, sense saber que no és un camí tortuós però sí llarg.

Per això, i perdó per parlar de mi, les floretes dels alumnes que em fan més il·lusió són les que valoren la paciència, l’amabilitat i la humanitat amb què s’han sentit tractats. Sense sentir-se acollit, és molt difícil que un adult se submergeixi en el ridícul que representa tenir la capacitat d’expressar-se en una llengua i haver de fer-ho en una altra.

Quan un adult aprèn una llengua per primera vegada, sol tenir moltes pors; no sé si us passa, però en cada curs sempre hi ha dos o tres alumnes que em vénen a veure al final de la classe i em diuen, en veu baixeta, que a ells els costa molt aprendre, que fa molt que no estudien, i ho atribueixen a un o altre factor. Crec fermament que l’únic que diferencia un alumne que aprèn ràpid d’un que ho fa més lentament és que per al primer la situació d’aprenentatge no és nova, mentre que sí que ho és la del segon.

A classe hi ha d’haver temps per parlar sobre això, i també cal fer-ho individualment amb aquells que creiem que ho necessiten. L’aprenentatge és una experiència fantàstica, i s’ha de viure en positiu!

Advertisements