La tècnica del Post-it

Aquests dies m’està fent rumiar molt el que he llegit i sentit sobre el focus on form. Estic analitzant què faig a classe, i em sembla que un dels costums que tinc hi encaixa força: en les activitats de conversa o escriptura per grups, em passejo amb un bloc de notes adhesives i quan sento o llegeixo alguna cosa que cal corregir, m’acosto a l’estudiant i li explico el què mentre ho escric al paperet, que li dono, esclar. Corregeixo coses com una frase amb un verb que la fa equívoca o poc comprensible, una perífrasi verbal no pròpia del català, un petit recordatori sobre accentuació si veig que en un text hi ha molts errors d’aquesta mena, una interferència… Tot plegat, però, mai més d’un minut: el més important és que facin l’activitat proposada.

L’avantatge principal que veig en aquesta pràctica és que em permet personalitzar molt: a alguns estudiants cal cridar-los l’atenció sobre un aspecte molt bàsic (i seria, en canvi, perjudicial fer-ho sobre un aspecte més complex, per al qual no està preparat); a un altre, sobre un aspecte més propi del nivell; permet centrar l’atenció sobre les especialitats de cada alumne (aquell error que li costa treure’s de sobre); és una oportunitat per parlar amb cadascú de la manera com hem vist que li és més senzill que entengui les explicacions, fer referències a textos anteriors del mateix alumne… També m’agrada que permet parlar sobre  un tema determinat de la llengua en el moment en què l’estudiant l’utilitza per fer la tasca. A més, el fet d’anotar-ho en un paper que ressalta sobre els altres afegeix un element visual a la correcció, que pot ser útil per a alguns alumnes al mateix temps que en facilita la localització dins la resta dels papers que du cadascú a la carpeta.

Aquesta dinàmica s’emmarca en una manera de fer en la qual intento que els estudiants se submergeixin de seguida: els seus textos, orals i escrits, són oportunitats de veure què dominen i què encara no, oportunitats, per tant, de saber on cal centrar els esforços.

Anuncis