Bona pronunciació per a una bona comunicació

En el podcast de LdeLengua dedicat a la pronunciació, Joaquim Llisterri fa un breu resum de l’estat de l’ensenyament de la pronunciació en l’ensenyament de llengües estrangeres.

Explica que en l’ensenyament tradicional la pronunciació s’abordava des de la fonètica contrastiva, l’anàlisi d’errors i la predicció d’errors. Després, amb l’aprenentatge comunicatiu, l’ensenyament de la pronunciació desapareix dels ensenyaments de llengües estrangeres, sembla que l’aprenent l’adquirirà simplement amb l’ús de la llengua. Ara, sobretot per influència anglòfona, una llengua que té molts parlants no nadius, torna, però se situa en la perspectiva de l’oient nadiu, i no en la de l’aprenent estranger: importa que el text resultant sigui comprensible per un parlant nadiu, no que l’accent de l’aprenent sigui com el del seu interlocutor. Per tant, es tracta la pronunciació com a part del fet comunicatiu, i es dóna per bona si permet la comunicació.

Pel que fa a la formació dels professors, Llisterri opina que han d’estar formats en ensenyament de la pronunciació (han de saber què és una fricativa, de la mateixa manera que saben què és un subjuntiu, diu), no poden només seguir receptes, perquè han de poder continuar ensenyant pronunciació quan les receptes s’acaben o no són efectives. Si no, diu, no és un ensenyament ètic.

Sobre les relacions entre investigació i ensenyament de la pronunciació, diu que en ELE són pràcticament inexistents. En les jornades de formació hi té un paper molt minso, i en els materials d’aprenentatge se sol reduir a exercicis de repetició i algun de discriminació. Llisterri creu que les mancances són per totes dues bandes: els autors dels materials d’ELE normalment no són especialistes en fonètica, i els investigadors no investiguen pensant en les aules. En canvi, en ESL i FLE la pronunciació és més present en l’ensenyament. Llisterri afirma que no tindrem un bon ensenyament de la pronunciació fins que no treballin conjuntament professionals de la fonètica i professionals de l’ensenyament.

Una de les preguntes de l’entrevista es dirigeix al tractament de l’error i el paper que hi pot tenir la tecnologia. Llisterri diu que el professor difícilment pot tractar l’error en pronunciació perquè, a més de tenir normalment poca formació, té poques eines: als llibres de text se sol confondre fonètica i pronunciació, i s’aborda l’ensenyament de la segona a partir de la primera. A més, tot plegat es barreja amb l’ortografia, cosa que complica força l’aprenentatge de la pronunciació. Aquest és el motiu pel qual no s’aconsegueix que l’alumne vegi la pronunciació com a un aspecte comunicatiu de la llengua, sinó  formal. Per contra, cal que l’alumne sàpiga que si no pronuncia amb una mínima qualitat comunicativa, l’oient es cansarà o s’avorrirà de sentir-lo, la comunicació no se sostindrà, i projectarà una imatge de parlant poc competent.

De cara a millorar l’ensenyament de la pronunciació, creu que és bàsic partir de la discriminació dels sons, perquè és difícil que qui no sent bé un so el pugui reproduir, i pel que fa a les tecnologies, creu que no s’estan desenvolupant més perquè caldria un corpus de parlants no nadius.

Recomanació bibliogràfica: Fonética para profesores de español: De la teoria a la práctica, de Juana Gil Fernández (2007).

M’ha interessat sentir aquesta entrevista perquè em preocupa trobar la perspectiva i la forma adequades per ensenyar pronunciació. Tinc poca confiança en els exercicis de repetició, dubto molt que siguin eficaços, i tampoc no estic segura de si he d’amagar l’ortografia quan ensenyo a pronunciar (o, en canvi, en pro de l’autonomia dels estudiants, els he d’ensenyar a desxifrar l’ortografia en clau de pronunciació). D’altra banda, tinc clar un aspecte que no s’ha tractat en aquesta entrevista, i és que hi ha alguns errors de pronunciació que posen en perill el prestigi de l’aprenent com a parlant del català: els nadius sabem quina impressió ens fa algú que pronuncia s sorda allà on hauria de ser sonora, o que pronuncia una a allà on hauria de dir una vocal neutra. En canvi, no ens molesta gens un accent francès, el trobem exòtic i tot. Tot i que això sigui una incongruència, si volem que els estudiants que formem siguin comunicativament eficaços, crec que hem de corregir el que sabem que desviarà l’atenció de la comunicació.

M’agradaria molt saber com enfoqueu aquesta qüestió quan ensenyeu llengua.