L’esforç extra dels estudiants de català

Als estudiants de català els demanem un esforç que no han de fer els estudiants d’espanyol, d’anglès, de francès o de qualsevol llengua que viu tranquil·lament com a llengua legitimada en un territori. Els demanem que si volen millorar, si volen parlar força, que és, els assegurem, l’única manera de millorar, oblidin que en castellà també els entendran i comencin les converses en català; que informin els interlocutors que els parlen en castellà que ja poden parlar en català, ja, que els entenen; que oblidin que el televisor també parla en castellà i premin un altre botó del comandament; que triïn la traducció en català d’aquells llibres que llegeixen amb tant delit (és increïble la quantitat d’estudiants, fins i tot catalanoparlants, que llegeixen en castellà per costum)…

No parlo ara de sociolingüística, ni de per què passa tot això, parlo de què podem fer a classe –crec que també és feina nostra– per tal de preparar els estudiants per fer aquest esforç. L’han de fer, nosaltres sabem que sense un contacte constant amb la llengua només uns quants escollits aconsegueixen esdevenir competents. El fet que els estudiants sempre tinguin l’oportunitat d’expressar-se en castellà crea, moltíssimes vegades, un desajust entre la competència en la comprensió –oral i escrita– i la competència en l’expressió, i diria que aquest fet origina, fins i tot, un sentiment de frustració en l’aprenent. A més, si l’estudiant no ha après anteriorment una altra L2, encara no ha experimentat mai què ha de fer per aprendre més i millor, i potser li semblarà que li estem explicant sopars de duro, quan li donem tots els consells del paràgraf anterior. No sabrà que són bons consells fins que els posi en pràctica, però –tanquem el cercle– com aconseguim que ho faci?

Anuncis