Referències a altres llengües als manuals de català

Hi ha alguns aspectes relacionats amb l’ensenyament i aprenentatge de llengües que no són una qüestió en joc per a totes elles, i les referències en el context d’ensenyament a la llengua en contacte lingüístic és molt característica de l’àmbit català (i no de l’espanyol, del francès o de l’anglès, per exemple). Val la pena, doncs, que els qui treballen en l’ensenyament del català se n’ocupin, ja que no ho faran els professionals de les altres llengües que, d’altra banda, ens aporten coneixements de molt valor en altres àmbits de l’ensenyament i aprenentatge d’L2.

Trobem referències exclusivament al contrast català-castellà encara en alguns manuals d’ensenyament de català editats fa molt poc. L’estratègia del contrast de llengües és útil i, a més, és real: els estudiants adults parteixen, entre d’altres recursos, d’una llengua primera i de les llengües segones per aprendre’n una altra de nova, i sovint aquesta estratègia la duen a terme conscientment: sovint ho eleven a categoria de regla d’ús personal, allò que recorden quan volen escriure amb correcció.

Ara bé, un llibre de text o una gramàtica van dirigits a un públic potencial que pot tenir diverses llengües primeres, i que no sempre té el castellà com a llengua segona. Això no només és una suposició teòrica, és una constatació que ens pot confirmar tot professor de català. És cert que la majoria de persones que aprenen català ja saben el castellà en més o en menys mesura i per motius diversos, però també és cert que no podem reclamar a un estudiant que sàpiga una llengua determinada per poder aprendre la que nosaltres li ensenyem. Els professors que ensenyen català dins el domini han hagut de desenvolupar habilitats per no suposar el coneixement de cap llengua en els estudiants, i encara cal que es desenvolupin més. No es tracta de saber totes les llengües presents a classe, es tracta de posar en pràctica les habilitats didàctiques adequades, que poden ser lingüístiques o no, diferents segons el professor i sorgir del lloc més insospitat.

Aquestes referències al castellà tenen l’origen en els inicis de l’ensenyament de català a adults, quan els estudiants eren o bé catalanoparlants que havien hagut d’estudiar en castellà o bé castellanoparlants, i per tant aquest contrast era molt útil. Avui en dia, però, el panorama és diferent: a classe ens dirigim a un públic lingüísticament molt divers i les referències han d’anar més enllà de les llengües per tal de poder arribar a tothom en igualtat de condicions.

Advertisements