Com i quan aprenem quina llengua

Tradicionalment crèiem que “saber” una llengua era usar-la tal com ho faria un nadiu: parlar-la sense cap accent que ens delati, escriure a raig sense diccionaris ni dubtes, entendre a la primera el que diuen els altres…  Avui sabem que és possible saber llegir francès però no parlar-lo, entendre l’italià però no escriure’l, etc., i que les mancances en una de les habilitats no van en detriment de les altres, que continuem essent capaços de llegir en anglès encara que no el puguem entendre oralment, per exemple (aquest fet es reflecteix en el passaport de llengües del Consell d’Europa). No només això, sinó que si dominem una de les capacitats ja som més a prop de les altres.

Entendre aquest fet és imprescindible per a la visibilitat del multilingüisme i per al desenvolupament de les capacitats multilingües de cadascú. Cal entendre el gran benefici, personal i col·lectiu, que comporta fer un petit esforç personal per usar una llengua estrangera quan se’n tingui oportunitat, en lloc de refugiar-se en les llengües que ja es coneixen i pedre l’ocasió d’arribar a àmbits que s’expressen en altres llengües. Cal entendre, en paral·lel a tot això, que les llengües poden començar a aprendre’s en una aula, però que el procés és incomplet fins que no s’escriu, es llegeix, es parla o s’escolta en la vida real.

Anuncis