Una àncora per canviar el xip

Vaig aprendre de què anava això de les àncores quan vaig llegir La dimensión afectiva en el aprendizaje de idiomas (Jane Arnold, 1999, CUP). Un professor d’anglès explicava que a l’inici de les seves classes feia que un estudiant, cada dia un de diferent, pengés a la porta de la classe un cartell amb la bandera britànica i un “English spoken”. Explicava que era important la solemnitat de l’acte, que tots els estudiants ho veiessin i hi estiguessin atents. Aquest hàbit servia, és clar, perquè tothom es fiqués a la peixera de l’anglès.

Vaig guardar-me aquesta idea en algun lloc del cervell i avui, anys després d’aquella lectura, ha estat el moment de dur-la a la pràctica. He preparat un cartell amb un “Aquí es parla català” i he explicat als estudiants (un grup de principiants que fa uns tres mesos que aprenen català) que, com ja haviem comentat, era important per a la seva competència oral que anessin superant la vergona, nervis i dificultats que implica disposar-se a parlar en català. Els he ensenyat el cartellet, que ha arrencat una rialla del grup, i he demanat a una alumna que el pengés a la porta. De seguida ha entès que havia d’obrir la porta i penjar-lo per fora. Els he explicat que faríem allò cada dia a l’inici de la classe, i que cada vegada que jo assenyalés cap a la porta, ja sabrien què els tocava. El resultat és aquest:

El millor del cas, que se suma a aquest bon començament, és que l’actitud dels alumnes ha canviat. S’han fet més pacients amb ells mateixos, han intentat dir el que volien dir durant el que quedava de classe. I sí, en algun cas he hagut d’assenyalar cap a la porta, però el gest simbòlic ha funcionat de seguida.

No sé si l’èxit durarà, però no hi ha cap dubte que l’inici ha estat prometedor.

Anuncis